La historia que sigue a continuación no se publicó. No, nadie la vetó. Simplemente no la presenté. Después de escribirla, me pareció demasiado íntima, demasiado «particular» para compartir espacio con las otras. Ahora la presento, en el original catalán, seguida de la traducción al castellano. El relato tiene una particularidad, en efecto: y es que nadie, que no haya vivido el mundo al que continuamente alude el-los protagonistas puede disfrutar plenamente de él. Lo siento.
UN VIATGE PARTICULAR
La veritable pàtria de l’home
és la seva infantesa.
R. M. Rilke
No acostumo a llegir al ferrocarril. És veritat que, de vegades, porto a les mans un diari, o un llibre. L’obro, llegeixo una mica, el fullejo, i de seguida el deixo caure sobre els genolls mentre la mirada se’m perd a través la finestra o per l’espai interior del cotxe. Contemplo el paisatge, tan conegut de fa tants anys, i espio els rostres dels viatgers i viatgeres. Sobre tot de les viatgeres. Uns ulls femenins, negres, verds, blaus, del color que sigui, sorpresos quan, d’esma, aixequen la vista de la lectura, són com finestretes que s’obren i es tanquen sobtadament (quan s’adonen de la mirada estranya) sense acabar de mostrar el misteri entreobert.
Aquell matí – devien ser les onze d’un dia assolellat de juny – vaig agafar el tren a la plaça Catalunya. El cotxe era mig buit. Vaig seure al primer seient sense pensar-hi més. No hi havia ningú davant, ni al costat. Començava a llegir el diari quan el tren va arribar a l’estació de Provença. S’obriren les portes i, d’esma, vaig aixecar la vista; va entrar un grup de persones. Un noi molt jove, tretze o catorze anys, s’em va asseure al davant. Era cosa de tornar al meu diari.
Però no vaig poder evitar d’aixecar la vista per damunt del paper. No era un noi normal; vull dir, que no era com la majoria. Tenia quelcom d’especial. Prim, un nas recte dintre d’un rostre harmoniós, moreno de pell, el cabell negre, espès i ondulat, bastant curt, duia americana i corbata i a les mans portava una llibreta fina, folrada amb el que semblava paper blau, i amb la qual jugava, obrint-la, tancant-la, fullejant-la. Jo intentava seguir llegint el diari, però hi havia alguna cosa, molt poderosa, que em desviava l’atenció del paper i me la portava cap al seient de davant.
Això no m’havia passat mai. Em vaig preocupar. Havia llegit que és normal l’aparició de tendències homosexuals a la darrera etapa de la vida, i jo ja havia complert els setanta. El record del protagonista de Mort a Venècia era inevitable. De sobte – potser cosa dels nervis – del interior del diari em va caure a terra un d’aquells fullets que acostumen a afegir-hi. El noi no va trigar ni una dècima de segon a recollir-lo i donar-me’l.
– Gràcies, ets molt amable.
– De res.
– Saps que no és normal això avui dia, que els nois de la teva edat siguin tan educats?
– No sé…
– Agafes molt sovint aquest tren? No t’hi havia vist mai – no sé per què vaig dir això tan estúpid.
– De tant en tant, sobre tot a la primavera i a l’estiu. Però normalment vaig amb els meus pares i el meus germans.
– Ja, però ja ets prou gran per a anar sol, oi?
– Sí, i ara ells són tots a Valldoreix. Jo he baixat per recollir les notes del col·legi.
– Vius a Valldoreix?
– Estiuegem a Valldoreix. Des d’ara fins al final de setembre.
– I la resta de l’any vius a Barcelona.
– Sí.
– A quin col·legi vas?
– Als Maristes del passeig de Sant Joan.
– I les notes, no sé per què, suposo que són bones.
– Sí, prou.
Una estona de silenci. Jo vaig fer com que tornava al diari. Ell va obrir i tancar la llibreta, sense mirar-la. Passada l’estació de Tres Torres, on el tren no s’atura, el noi es va posar a contemplar l’exterior com si per la finestra es veiés quelcom més que la negra buidor del túnel. En arribar a Sarrià va dir:
– Tot això ho estan soterrant, oi?
Però jo estava pensant en altres coses.
– I t’ho passes bé a Valldoreix?
– Molt bé. Entre els germans i la colla d’amics ens ho passem molt bé.
– Què feu?
– Juguem, jugem a moltes coses.
– I quin és el teu joc preferit?
– Jugar a guerres.
– Guerres?
– Sí, és molt divertit. Hi ha dos bàndols i tot està molt ben organitzat. Els pares diuen que ja som una mica grans per a això. Potser tenen raó, però és tan divertit…
– I què més feu?
– No sé, excursions…M’agrada molt caminar, sobre tot pel bosc, cap al Puig Madrona i cap a la Floresta per Vallpineda. També es divertit anar per la banda de Mira-sol, Rubí, el Papiol, sobre tot quan el raïm ja està madur i podem agafar-ne una mica…sense passar-se, perquè els pagesos s’enfaden.
En tot allò, hi havia alguna una cosa que no lligava.
– Encara hi ha vinyes?
– Sí, és clar, i el vi és molt bo.
– Tu, beus vi?
– Sí, des de que he fet catorze anys en puc beure una mica, amb els menjars. És un vi molt fluix, això diu el meu pare. Té onze graus.
– I a on el fan aquest vi?
– A Sant Cugat. Jo he vist com el fan.
– Què has vist?
– Com uns homes trepitgen el raïm, descalços. Suposo que es netegen bé els peus abans. Encara que, com que l’alcohol es desinfectant…
– I a on dius que has vist això?
– A Sant Cugat, al carrer José Antonio, a cal Rovira.
– És molt curiòs tot això que dius. I què més feu?
– Moltes coses, competicions esportives… Ara hem començat a jugar a hockey sobre patins. També anem en bici.
– Només per Valldoreix, suposo.
– Sí, encara que de vegades arribem bastant lluny.
– Com de lluny?
– Doncs hem anat fins a Cerdanyola, i a Sabadell i a Terrassa.
– Però és molt perillós anar en bici per aquelles carreteres, no creus?
– No, i ara! De vegades algun camió dóna un ensurt, però no passa res. A mi, on més m’agrada anar és a Molins de Rei. Agafem la carretera que ve de Rubí, passem pel costat de la mina Berta, per sota del Papiol i arribem fins al pont sobre el riu Llobregat, aquell tan antic i tan maco.
– No sé quin pont vols dir.
– Sí, un de molt espectacular, com aquells que surten a les pel·lícules d’espases… De Carles tercer, sí, el pont de Carles tercer.
– Aquell pont no existeix! – jo començava a perdre la paciència -. Fa molt temps que no existeix aquell pont! El riu se’l va emportar, em sents?, el riu s’ho va emportar tot, tot! ho entens? No queda res, res, de tot allò! Què és això de les vinyes, el vi, el carrer José Antonio…D’on ho has tret tot això? Deixa’m veure!
Abans que pogués reaccionar li vaig prendre dels dits la llibreta. La vaig obrir a l’atzar. A la esquerra hi havia unes caselles amb el nom de l’assignatura; a la dreta, les puntuacions. Latín, 10; Matemáticas, 7, Ciencias Naturales, 9; Lengua y literatura, 10…Més avall, com separades de la resta d’assignatures, Religión…, Formación del Espíritu Nacional…
– Però… què és això? – pensava que em tornava boig.
– Les nostres notes.
– Nostres?
– Sí, les teves notes del curs 1953-54, que no te’n recordes? Mira, ja has arribat.
El tren s’aturà a l’estació de Valldoreix. Sense dir paraula em vaig aixecar del seient i vaig sortir gairebé corrent del cotxe. Ja a l’andana, vaig girar el cap per mirar enrere, quan les portes encara estaven obertes. Al lloc on seia el noi no hi havia ningú. Tampoc no havia sortit. El tren arrencà. Jo em vaig quedar quiet, immòbil. La gent anava passant pel meu costat, fins que em vaig quedar sol. Una forta emoció m’estrenyia el cor. Pels ulls volia sortir alguna llàgrima. La vaig deixar anar. Però no estava trist, no. No estic trist. Perquè penso que el noi…el porto ben dintre meu. Des de sempre, per sempre.
Versión en castellano:
UN VIAJE PARTICULAR
La verdadera patria del hombre
es la infancia
R.M. Rilke
No acostumbro a leer en el ferrocarril. Es verdad que, a veces, llevo en las manos un periódico, un libro. Lo abro, leo un poco, lo cierrro, lo hojeo, y enseguida lo dejo caer sobre las rodillas mientras la mirada se me pierde a través de la ventana o por el espacio interior del coche. Contemplo el paisaje, tan conocido de hace tantos años, y espío los rostros de viajeros y viajeras. Sobre todo, de las viajeras. Unos ojos femeninos, negros, verdes, azules, del color que sea, sorprendidos cuando maquinalmente, levantan la vista de la lectura, son como ventanillas que se abren y se cierran (súbitamente cuando se dan cuenta de la mirada extraña), sin acabar de mostrar el misterio entreabierto.
Aquella mañana – serían las once de un día soleado de junio – subí al tren en la plaza Catalunya. El coche estaba medio vacío. Me senté en el primer asiento, sin pensarlo más. No había nadie, ni enfrente ni al lado. Empezaba a leer el diario cuando el tren llegó a las estación de Provença. Se abrieron las puertas y, maquinalmente, levanté la vista; entró un grupo de personas. Un muchacho muy joven, trece o catorce años, se sentó delante de mí. Era cosa de volver al diario. Pero no podía evitar alzar la vista por encima del papel.
No era un chico normal. Quiero decir que no era como la mayoría. Delgado, nariz recta dentro de un rostro armonioso, moreno de piel, cabello negro, espeso y ondulado, bastante corto. Llevaba americana y corbata, y en las manos sostenía una libreta fina, forrada con lo que parecía papel azul, y jugaba con ella abriéndola y cerrándola. Yo intentaba seguir leyendo el diario, pero había algo, muy poderoso, que me desviaba la atención y me la llevaba hacia el asiento de delante.
No me había ocurrido nunca. Me preocupé. Había leído que es normal la aparición de tendencias homosexuales en la última etapa de la vida, y yo ya había cumplido los setenta. El recuerdo del protagonista de Muerte en Venecia era inevitable. De pronto, quizá debido a los nervios, del interior del diario cayó uno de aquellos folletos que acostumbran a añadir. El chico no tardó una décima de segundo en recogerlo y dármelo.
– Gracias. Eres muy amable. ¿Sabes que no es normal esto hoy día, que los chicos de tu edad sean tan educados?
– No sé.
– ¿Cojes este tren con frecuencia? No te había visto nunca – no sé por qué dije algo tan estúpido.
– De vez en cuando. Sobre todo en primavera y en verano. Pero normalmente voy con mi padre y mis hermanos.
– Ya, pero ya eres mayor para ir solo, ¿no?
– Sí. Ahora ellos están en Valldoreix. Yo he bajado para recoger las notas del colegio.
– ¿Vives en Valldoreix?
-Veraneamos en Valldoreix. Desde ahora hasta el final de septiembre.
– Y el resto del año vivís en Barcelona…
– Sí.
– ¿A qué colegio vas?
– A los Maristas del paseo San Juan.
– Y las notas, no sé por qué, supongo que son buenas.
– Sí, no están mal.
Unos instantes de silencio. Yo hice como que volvía al diario. Él abrió y cerró la libreta sin mirarla. Pasada la estación de Tres Torres, donde el tren no tiene parada, el chico volvió a contemplar el exterior, como si, por la ventana, se viese algo más que la oscuridad del túnel. Al llegar a Sarriá dijo:
-Todo esto lo están soterrando ¿no?
Pero yo estaba pensando en otras cosas.
– ¿Y te lo pasas bien en Valldoreix?
– Muy bien, entre los hermanos y el grupo de amigos.
– ¿Qué hacéis?
-Jugamos, jugamos a muchas cosas.
– ¿Y cuál es tu juego preferido?
– Guerras, jugar a guerras.
– ¿Guerras?
-Sí, es muy divertido. Hay dos bandos y todo está muy bien organizado. Los padres dicen que ya somos mayorcitos. Quizá tienen razón, pero es tan divertido…
– ¿Y qué más hacéis?
– N0 sé, excursiones. Me gusta mucho caminar, sobre todo por el bosque, hacia el Puig Madrona y hacia la Floresta por Vallpineda. También es divertido ir por el lado de Mira-sol, Rubí, El Papiol, sobre todo cuando la uva ya está madura y podemos coger un poco… sin pasarse, porque los payeses se enfadan.
En todo aquello había algo extraño, algo que no encajaba.
– ¿Todavía hay viñas?
– Sí, claro, y el vino es muy bueno.
-¿Tú bebes vino?
– Sí, desde que he cumplido catorce años puedo beber un poco, con las comidas. Es un vino muy flojo, eso dice mi padre. Tiene once grados.
– ¿Y dónde hacen ese vino?
– En Sant Cugat, yo he visto cómo lo hacen.
– ¿Qué has visto?
– Cómo unos hombres pisan la uva, descalzos. Supongo que se lavan bien los pies. Aunque, como el alcohol es desinfectante…
– ¿Y dónde hacen ese vino?
-En Sant Cugat, en la calle José Antonio, en cal Rovira.
– Es muy curioso eso que dices. ¿Y qué más hacéis?
– Muchas cosas, competiciones deportivas… Ahora hemos empezado a jugar a hockey sobre patines. También vamos en bici.
-Solo por Valldoreix, supongo.
– Sí, aunque a veces vamos bastante lejos.
– ¿Cómo de lejos?
– Pues hemos ido hasta Cerdanyola, y a Sabadell y a Terrassa.
-Pero es muy peligroso ir en bici por esas carreteras, ¿no crees?
– No, qué va. A veces un camión te da un susto, pero no pasa nada. A mí, a donde más me gusta ir es a Molins de Rei. Tomamos la carretera que viene de Rubí, pasamos por el lado de la mina Berta, por abajo del Papiol y llegamos hasta el puente del río Llobregat, aquel tan antiguo y tan guapo.
– No sé a qué puente te refieres.
-Sí, uno muy espectacular, como aquellos que salen en las películas de espadas… De Carlos Tercero, sí el puente de Carlos Tercero.
– Ese puente no existe – yo empezaba a perder la paciencia – , hace mucho tiempo que no existe ese puente. El río se lo llevó, ¿me oyes? El río se lo llevó todo, todo. No hay nada de todo aquello. ¿Lo entiendes? ¡No queda nada, nada de todo aquello! ¿Qué es eso de las viñas, el vino, la calle José Antonio?… ¿De dónde has sacado todo eso? ¡Déjame ver!
Antes de que pudiese reaccionar le arranqué de los dedos la libreta. La abrí al azar. A la izquierda había una casillas con el nombre de la asignatura; a la derecha, las puntuaciones: Latín, 10; Matemáticas, 7; Ciencias Naturales, 9; Lengua y Literatura, 10… Más abajo, como separadas del resto de asignaturas, Religión… Formación del Espíritu Nacional.
¡Pero… qué es esto! Pensaba que me volvía loco.
-Nuestras notas.
-¿Nuestras?
– Sí, tus notas del curso 1953-54. ¿No te acuerdas? Mira, ya has llegado.
El tren se detuvo en la estación de Valldoreix. Sin decir palabra me levanté del asiento y salí casi corriendo. Ya en el andén, volví la cabeza atrás cuando las puertas aún estaban abiertas. En el lugar donde estaba el chico no había nadie. El tren arrancó. Yo me quedé quieto, inmóvil. La gente iba pasando por mi lado hasta que quedé solo. Una fuerte emoción me oprimía el corazón. Por los ojos asomaba una lágrima. La dejé ir. Pero no estaba triste, no. No estoy triste. Porque pienso que el niño… lo llevo muy dentro de mí. Desde siempre. Para siempre.