La peor soledad que hay es el darse cuenta de que la gente es idiota.
Hace unos días me encontré con esta frase, atribuida a un escritor español de los buenos. Con un pasado falangista, es cierto, pero ya superado y olvidado. O casi. Porque todavía en sus últimos años, mostraba algún que otro ramalazo. Por ejemplo, a propósito del asunto de los documentos catalanes guardados en Salamanca, afirmó que ahí se habían de quedar “por derecho de conquista”.
Pero yo no quería hablar de ese señor en concreto, sino de la manía, el tic, de tantos señores como ése de considerarse náufragos solitarios en un mar infinito de estupidez. Ese mar consiste en la gente, por supuesto. Pero, ¿quién es la gente? ¿qué es la gente?
Iba a divagar un poco sobre el tema cuando he recordado que hace unos años ya lo hice para el Diari de Sant Cugat. Así que me limito a reproducir aquí el artículo. Y quizá algún día lo rehaga o amplíe (es muy cortito) en castellano. Porque está en catalán. Los que lean esta lengua que lo disfruten; los que no, que n’aprenguin, como dicen en mi pueblo.
LA GENT
Qui és la gent? On és la gent? Com és la gent? Fa temps que em faig aquestes preguntes. I és que sento parlar molt de la gent. Però, pel que sento, no aconsegueixo fer-me una idea de quin tipus de cosa és. Els seus trets essencials semblen més aviat negatius. “La gent és informal”, “la gent no sap el que vol”, aquestes són dues de les afirmacions que més sovint he sentit dir de la gent.
De vegades sembla que amb aquesta paraula s’al·ludeix a la majoria d’una població determinada, no a tota, com quan es diu “a Sant Cugat la gent no és participativa”. Altres cops és evident la intenció de no excloure ningú, com quan es diu “la gent és desagraïda”. En tot cas, queda clar que la gent és una mena de massa estúpida que ens envolta i que mai no estarà a la alçada de la no-gent. Malgrat que algun eixelebrat pugui dir coses com ara “la gent és estupenda”, no el creieu, sempre hi ha un radical disposat a aixafar una bona teoria.
La veritat és que la gent és mal educada, la gent és mesquina, la gent és xafardera, la gent és barroera, la gent és dolenta. En resum, que està molt clar quina cosa és la gent. La dificultat rau en saber qui és la gent, qui en forma part.
Després de rumiar-hi molt he arribat a la conclusió que per a esbrinar-ho s’ha de fer el següent. Un mateix s’ha de dir: sóc jo informal? sóc desagraït? o mesquí?, o barroer?, o dolent? Oi que no? Doncs bé: la gent són els altres. Ben fàcil.
No sé si está permitido o no, si es de buena educación o no, si puede considerarse un fraude o no: el caso es que me he plagiado a mí mismo. En la última entrada de Los libros de mi vida, dedicada a Julio Verney las aventuras infantiles, los párrafos dedicados a los juegos de guerra están fielmente traducidos de un artículo en catalán que publiqué en el Diari de Sant Cugat.
Sí, lo confieso. Y sin propósito de enmienda, porque confieso también que estoy a punto de plagiarme de nuevo en el capítulo que ahora voy escribiendo, y que pienso seguir haciéndolo recurriendo en determinados momentos a los párrafos oportunos de mis obras, publicadas o no. Y sin avisar, ni identificar la fuente. Como excepción, esta vez y para los lectores en catalán facilito el artículo que fue objeto de este primer autoplagio confeso.
LES GUERRES DE VALLDOREIX
No les trobareu a cap llibre d’història, ni a cap crònica local, i tanmateix van succeir. A la primera meitat de la dècada dels anys cinquanta del segle passat hi havia a Valldoreix un regne molt poderós. Les relacions entre el rei i la reina, però, no eren molt bones. Fins que acabaren en ruptura, no només del matrimoni sinó també del regne, el qual es va escindir en dos, donant així origen a un seguit de guerres que romanen en la memòria de tots aquells que les varen fruir.
“Però què t’empatolles ara? Es pot saber de què parles?”, diu l’August.
M’oblidava de dir que els protagonistes i subjectes d’aquells regnes i d’aquelles guerres érem canalla, infants d’entre nou i catorze anys que havíem organitzat un món paral·lel al de la història i el cinema dels grans. Era aquell un món emocionant, fascinant, màgic. No hi faltava de res: les armes (inofensius projectils i espases de fusta), les lleis, la moneda, les batalles a camp obert, els setges dels castells, les corredisses, els empresonaments, les fugides, els tractats de pau, les traïcions, els espies, les execucions, i fins i tot les relacions dels fets, que escrivia un cronista de dotze anys i que malauradament sembla que s’han perdut.
“Para, para! Et sembla bé fer l’apologia dels jocs de guerra? No és molt educatiu tot això. Què en deia la pedagogia de l’època?”
Si he de dir la veritat, no tinc ni idea del que deia la pedagogia d’aquella època, ni la d’aquesta. El que sé és que aquestes preocupacions no eren a l’ambient. El joc era el joc i a ningú amb un dit de seny se li acudia confondre’l amb la realitat. I encara menys als infants.
“Però aquests jocs poden contribuir a desenvolupar actituds violentes, agresives, diuen”.
Això és una bestiesa, dic. I ho dic amb coneixement de causa. El nombrós grup d’amic que ens reuníem els estius gaudíem com a boixos jugant a guerres. I cap ni un d’aquells petits, avui ben grans, no ha desenvolupat tendències violentes o bel·licistes. Tots som perfectament pacifistes. O, si més no, pacífics. I el mateix puc dir de la generació següent, la del meu fill i nebots, amants de petis dels jocs de guerra i avui que no els esmentin el Bush. El joc és un art i els infants són els artistes més grans del món. Saben crear la ficció, saben representar-hi el seu paper com a perfectes actors i saben treure’s la màscara i deixar-la a banda quan s’ha d’interrompre la batalla perquè és l’hora del berenar. No tinc records més feliços que els d’aquells jocs infantils. L’art, amb tot el seu poderós efecte catàrtic, el creàvem i el consumíem nosaltres mateixos. Vull dir que nosaltres i només nosaltres érem els autors i els protagonistes dels nostres jocs. Podran dir el mateix els infants d’avui?
Antonio Priante Diari de Sant Cugat, 22 de febrer de 2008
Iba escribir “El extraño caso…”. Pero enseguida he pensado que no, que no tiene nada de extraño. Que lo más normal es que el traductor sea bastante invisible. Cuando no, del todo.
Cierto que en la mayoría de los libros traducidos aparece su nombre en algún rinconcito de las primeras páginas, pero no es menos ciertos que cuando se cita o se trabaja con un texto que originalmente estaba en otro idioma, se suele pasar por alto el hecho de que, si ese texto lo estamos leyendo en nuestra idioma, es porque alguien lo ha traducido.
Las razones de ese ninguneo sistemático de la labor del traductor pueden ser varias. Trataré de enunciar algunas.
La falta de imaginación. Esto se refiere sobre todo al lector, al público en general que, cuando lee un texto en su propio idioma, aun sabiendo que el autor es extranjero, no se le ocurre pensar que alguien tuvo que encargarse de la delicada tarea de pasarlo de un idioma a otro.
La inercia. La labor del traductor nunca ha sido valorada. Tengo varios ejemplares de obras clásicas (en rústica, es cierto) editadas a principios del siglo XX, donde el nombre del traductor no aparece ni en el rinconcito habitual. Y si esa labor nunca había sido valorada, ¿por qué había de serlo ahora?
La ignorancia. Es lo que claramente revela lo que una vez oí de cierta persona no totalmente inculta: “Hombre, si uno conoce el idioma en cuestión, traducir no tiene ningún mérito”.
La mala fe. Atribuible, como es obvio, al mundo editorial. Es sabido que el de traductor es uno de los oficios peor pagados. Si se destacase como debiera la labor traductora, resultaría raro que el nombre correspondiente quedase casi oculto en aquel rinconcito de las primeras páginas y, más raro aún, que se pagase con la miseria con que se paga. Así, que mejor mantener al traductor o traductora en el casi anonimato.
Seguro que hay más razones. Si a alguien se le ocurre alguna, adelante.
[A continuación reproduzco un artículo que sobre el tema, y en relación con un hecho concreto, publiqué en el Diari de Sant Cugat, en catalán]
EL CAS DEL TRADUCTOR INVISIBLE
Estació de Sant Cugat dels FGC. Mentre executo, a la màquina expenedora de bitllets, les complicades operacions dissenyades per mantenir àgils les ments dels jubilats, veig que, molt a prop, hi ha exposada una sèrie de fullets. M’hi acosto. No dubto en l’elecció: Joseph Roth, per Déu, un dels meus escriptors preferits (no confondre amb el Philip). L’agafo.
És un fullet elegant i allargat. Al capdamunt de la portada, un imperatiu: “tasta’m”. Aleshores recordo que hi ha endegada una campanya pública per promoure la lectura. Molt bona idea. Abans de començar el viatge enceto el llibret. Fascinat, l’acabo abans d’arribar a destí, és tan curtet! I està tan ben escrit! I això no és només mèrit de Roth, penso, perquè ell escrivia en alemany i jo l’he llegit en català. Doncs vegem qui és la persona que ha fet el miracle.
Busco la informació al lloc habitual, i hi trobo: nom de l’autor, de l’editorial, del Departament de la Generalitat que promociona la cosa, de la Conselleria de les Illes que la co-promociona, de tres dissenyadors gràfics (jo ja m’ensumava que això del disseny és sagrat, però… una trinitat?). Després, posats en vertical, en un equilibri gairebé inestable, vuit jocs de sigles majúscules de vuit ens col.laboradors, entre els quals alguns de tan coneguts com RENFE o FGC i altres perfectament desconeguts (si més no, per a mi)…
Però, i el traductor? Si us plau, vull el nom del traductor! Doncs no, ara vénen tres llargs noms d’associacions que alguna cosa tindran a veure amb el producte. I ja està: dipòsit legal i una declaració (“edició no venal”) pensada per què el lector faci ús del diccionari. Molt bé, però, i el traductor o traductora? I el nom de la persona que ha fet possible que jo hagi llegit el Roth en perfecte català? Res. Invisible.
Com s’entén això? ¿Com gosen dir que promocionen la lectura unes persones que menyspreen una traducció ben feta fins a l’extrem de negar-ne l’existència? Quines mans (o potes) maneguen la cultura?
No és veritat que “cualquiera tiempo pasado fue mejor”. La veritat és que en qualsevol temps passat érem més joves. I la joventut té el valor afegit de l’esperança, és a dir, la idea que hi ha temps per davant, la il·lusió que tot es solucionarà i s’arribarà a una situació feliç. La vellesa no té aquest tresor (aquest miratge), per a ella l’esperança és cada cop més insignificant, fins que arriba a no ser res. El temps va devorant les coses, convertint-les en passades (fantasmes que vagaregen per la ment), i alhora va reduint el futur.
He pensat en tot això tan poc engrescador, contemplant, des de cert punt de Valldoreix, el paisatge que s’obra cap el nord. A l’esquerra, Montserrat; enfront, Sant Llorenç de Munt; a la dreta, un seguit d’aquells simpàtics turons, tres dels quals fan una serra (“com el Vallès no hi ha res”). A llarga distància, tot igual.
El que ha canviat és el territori que es desplega des del punt d’observació fins a aquell últim decorat muntanyenc. On són els bosquets, els rierols, les vinyes, els camps de blat, les cases de pagès? On és tot allò? El temps s’ho ha empassat. És veritat que, al seu lloc, ara hi ha autopistes, hospitals, centres comercials, urbanitzacions, tanatoris, fàbriques, bancs, empreses d’assegurances, hípiques, benzineres, universitats, supermercats, gardens, col·legis, discoteques… Però jo, amb la nostàlgia que correspon a la meva edat, preferia tot allò que ja no hi és.
I a més, tot això, vull dir, el que ara hi és, també s’ho empassarà el temps, si no en cinc dècades, en cinc segles, tant hi fa. És el que vol dir la frase llatina que encapçala l’article. És d’Ovidi, un escriptor romà que primer s’ho va passar molt bé i que després li van anar tan mal dades que esdevingué un poeta trist i melancòlic. Però les seves reflexions sobre les vivències i els sentiments humans són ben encertades.
Sí, el temps ho devora tot. Que cadascú que hagi arribat a certa edat faci inventari de totes les coses, des de les essencials fins a les decoratives, que van omplir la seva vida. I dirà amb l’Ovidi: tempus edax rerum. I potser afegirà: mehercule, quam magnum ventrem! (redéu, quin estómac!)
Corria l’any 1962. Jo tenia vint-i-dos anys i ella divuit. Era petita, morena, amb ulls foscos d’esguard profund i veu greu i acaronadora. Havia vingut amb els seus pares i les seves germanetes a passar uns dies a Valldoreix. Residien a l’aleshores Hotel Rusiñol. Eren francesos d’Algèria.
Recordo el pare, la seva constitució forta, el seu gest enèrgic, potser brutal. De seguida el vaig identificar: un feixista de l’OAS, l’organització terrorista que lluitava per què França no abandonés Algèria. Potser no ho era. Però, ah la Françoise! La Françoise era un encant, d’intel.ligència i de dolçor. I de esprit.
Va formar part de la colla, de les reunions i de las ballades que en qualsevol moment organitzàvem. Recordo tenir-la abraçada al ritme potser de l’Aznavour, potser dels Platters, mentre parlàvem de coses molt serioses (com si no fos seriós allò que sentíem en aquell moment!). I recordo que, de sobte, li vaig sentir dir “le comunisme, c’est le pire des esclavages” (“el comunisme és el pitjor dels esclavatges”, como ja hauran entès els coneixedors d’aquella llengua antiga i quasi oblidada).
Va ser com una ofensa, gairebé com un insult. Com podia dir allò una noia com aquella? Tan maca, tan intel.ligent. Tan francesa! I ràpidament vaig reparar el meu desencís amb el raonament correcte. Aquesta noia –em vaig dir- no expressa un concepte objectiu. Les seves paraules són mera ideologia, és a dir, idees de la classe dominant, fruit de la mateixa alienació burgesa, conseqüència de les relacions de producció del sistema capitalista: ara per ara, no pot pensar d’altra manera.
I em vaig quedar tan ample. I vam continuar abraçats (ballant, és clar), mentre mentalment comptava, tot melancòlic, els pocs dies que restaven. I el dia va arribar. I ella se’n va anar. I jo em vaig quedar amb el cor trencat i amb el cap ple d’aquelles paraules del Gilbert Bécaud que sens dubte també havíem ballat: Et maintenant, que vais-je faire?… maintenant, que tu es partie?
Anys després, recordant aquella frase de la Françoise, que m’havia esfereït al bell mig del romàntic escenari, no vaig tenir més remei que donar-li la raó, si més no, pensant en la versió estalinista i fins i tot leninista de l’assumpte. I ara, aquests dies, tot llegint la premsa, m’han vingut al cap unes altres paraules de la Françoise, potser dites en aquell mateix moment, potser en un altre. Malauradament, aquestes no les recordo en la seva versió original, però venien a dir el següent: “Això del Fidel Castro és una pallasada. No durarà ni un any.”
Us he dit que corria l’any 1962? Bé, no sempre l’encertava, la Françoise.
És coneguda la preferència que els fantasmes senten per les cases buides. De vegades, no tenen més remei que habitar-ne una d’ocupada, ja sigui perquè el fantasma és avantpassat dels que ara hi viuen – i en aquests casos cap de les dues parts no té l’obligació de marxar -, o perquè qui va vendre la casa no la va deixar prou neta. Però, si d’ells depèn, sempre es mouen en cases buides i tancades.
Passava l’altra tarda per davant d’una d’aquestes cases –vull dir, buida i tancada – quan vaig veure una cosa blanquinosa que es movia pel jardí. Era gairebé fosc i tot estava desert i silenciós. Em vaig amorrar a la reixa i “la cosa”, amb moviments suaus i elegants, és va apropar cap a mi.
– Qui ets? – li vaig preguntar, no molt segur que em pogués respondre.
– Sóc el fantasma de la casa i estic desesperat.
– I doncs?
– Senyor, aquesta casa és de les més antigues de Valldoreix, té gairebé cent anys i fa més de quaranta que està abandonada, i ara resulta que l’han de tirar a terra, ai, Deu meu. Ahir van estar aquí unes persones i parlaven de enderrocar-la i de fer-ne tres o quatre al mateix lloc i què sé jo. Totes parlaven alhora, però cap ni una va pensar en mi. Què puc fer, senyor? Ja no queden cases buides a Valldoreix, no puc anar-me al bosc com un porc senglar qualsevol, els fantasmes som molt casolans i, a més, jo sóc de molt bona família. Ajudi’m, si us plau.
Se’l veia seriosament angoixat. Jo alguna cosa havia de dir.
– No es preocupi, senyor fantasma – vaig començar –, el món no s’acaba a Valldoreix. Molt aprop d’aquí, de fet al mateix terme municipal, s’aixeca Sant Cugat. Quan jo el vaig conèixer només era un poblet, però des de fa precisament quaranta anys que no ha deixat de créixer. Fins que, fa uns mesos, això de la construcció es va aturar sobtadament. I ara hi ha milers de cases acabades i sense habitar. Estic segur que hi trobarà el seu lloc, senyor fantasma.
– És veritat això? Tantes cases n’hi ha? Avisaré als meus cosins, que estan per tot el món, anirem a Sant Cugat i viurem a un barri de fantasmes.
– No en tingui cap dubte -, vaig dir, satisfet d’haver-me’n sortit.
