Archivo de la etiqueta: Fantasmas

A veces veo fantasmas

fantasma1A veces veo fantasmas. Ayer mismo, en mi paseo vespertino encontré uno. Cuando pasé por su lado me detuvo. Me costó un poco reconocerlo. Tenía la cara pálida, demacrada, empujaba un carrito de compra. Pero sí, era él, un conocido economista con el que había tenido relaciones profesionales y hasta cierta amistad. Pero no, no era él. Era un fantasma.

Con frecuencia sufro este tipo de encuentros. Sin ir más viejo1lejos – de hecho, muy cerca de casa -, hace unos días di con otro. Era alto, encorvado y desgarbado; la cara, blanca como el papel blanco, surcada de profundas arrugas; tiraba de él un perrito minúsculo, que le hacía ir de un extremo a otro de la amplia acera. Creo que sí, que era él, un activista político de la extrema izquierda de los años sesenta y de la derecha acomodaticia de los setenta. Lo recordaba bien de los tiempos de estudiantes. Pero no, no era él. Era un fantasma.

Algunos son irreconocibles, otros conservan trazas visibles de la antigua fuerza vital. Lo malo es la memoria. Suelen repetir una y otra vez la misma anécdota de cuando vivían, pero no recuerdan dónde han puesto las llaves.

No hay manera de escapar de ellos. Y cansa. Y asusta. Tanto que, ya en casa, evito los espejos.

Tengo setenta y seis años y a veces veo fantasmas.

espejo

Anuncios

5 comentarios

Archivado bajo A veces estoy loco

Fantasmes

És coneguda la preferència que els fantasmes senten per les cases buides. De vegades, no tenen més remei que habitar-ne una d’ocupada, ja sigui perquè el fantasma és avantpassat dels que ara hi viuen – i en aquests casos cap de les dues parts no té l’obligació de marxar -, o perquè qui va vendre la casa no la va deixar prou neta. Però, si d’ells depèn, sempre es mouen en cases buides i tancades.

Passava l’altra tarda per davant d’una d’aquestes cases –vull dir, buida i tancada – quan vaig veure una cosa blanquinosa que es movia pel jardí. Era gairebé fosc i tot estava desert i silenciós. Em vaig amorrar a la reixa i “la cosa”, amb moviments suaus i elegants, és va apropar cap a mi.

– Qui ets? – li vaig preguntar, no molt segur que em pogués respondre.
– Sóc el fantasma de la casa i estic desesperat.
– I doncs?
– Senyor, aquesta casa és de les més antigues de Valldoreix, té gairebé cent anys i fa més de quaranta que està abandonada, i ara resulta que l’han de tirar a terra, ai, Deu meu. Ahir van estar aquí unes persones i parlaven de enderrocar-la i de fer-ne tres o quatre al mateix lloc i què sé jo. Totes parlaven alhora, però cap ni una va pensar en mi. Què puc fer, senyor? Ja no queden cases buides a Valldoreix, no puc anar-me al bosc com un porc senglar qualsevol, els fantasmes som molt casolans i, a més, jo sóc de molt bona família. Ajudi’m, si us plau.

Se’l veia seriosament angoixat. Jo alguna cosa havia de dir.

– No es preocupi, senyor fantasma – vaig començar –, el món no s’acaba a Valldoreix. Molt aprop d’aquí, de fet al mateix terme municipal, s’aixeca Sant Cugat. Quan jo el vaig conèixer només era un poblet, però des de fa precisament quaranta anys que no ha deixat de créixer. Fins que, fa uns mesos, això de la construcció es va aturar sobtadament. I ara hi ha milers de cases acabades i sense habitar. Estic segur que hi trobarà el seu lloc, senyor fantasma.
– És veritat això? Tantes cases n’hi ha? Avisaré als meus cosins, que estan per tot el món, anirem a Sant Cugat i viurem a un barri de fantasmes.
– No en tingui cap dubte -, vaig dir, satisfet d’haver-me’n sortit.

La veritat és que se’l veia molt content.

Diari de Sant Cugat,   20 juny 2008 

Deja un comentario

Archivado bajo Diari Sant Cugat, Opus meum