No sé si está permitido o no, si es de buena educación o no, si puede considerarse un fraude o no: el caso es que me he plagiado a mí mismo. En la última entrada de Los libros de mi vida, dedicada a Julio Verne y las aventuras infantiles, los párrafos dedicados a los juegos de guerra están fielmente traducidos de un artículo en catalán que publiqué en el Diari de Sant Cugat.
Sí, lo confieso. Y sin propósito de enmienda, porque confieso también que estoy a punto de plagiarme de nuevo en el capítulo que ahora voy escribiendo, y que pienso seguir haciéndolo recurriendo en determinados momentos a los párrafos oportunos de mis obras, publicadas o no. Y sin avisar, ni identificar la fuente. Como excepción, esta vez y para los lectores en catalán facilito el artículo que fue objeto de este primer autoplagio confeso.
LES GUERRES DE VALLDOREIX
No les trobareu a cap llibre d’història, ni a cap crònica local, i tanmateix van succeir. A la primera meitat de la dècada dels anys cinquanta del segle passat hi havia a Valldoreix un regne molt poderós. Les relacions entre el rei i la reina, però, no eren molt bones. Fins que acabaren en ruptura, no només del matrimoni sinó també del regne, el qual es va escindir en dos, donant així origen a un seguit de guerres que romanen en la memòria de tots aquells que les varen fruir.
“Però què t’empatolles ara? Es pot saber de què parles?”, diu l’August.
M’oblidava de dir que els protagonistes i subjectes d’aquells regnes i d’aquelles guerres érem canalla, infants d’entre nou i catorze anys que havíem organitzat un món paral·lel al de la història i el cinema dels grans. Era aquell un món emocionant, fascinant, màgic. No hi faltava de res: les armes (inofensius projectils i espases de fusta), les lleis, la moneda, les batalles a camp obert, els setges dels castells, les corredisses, els empresonaments, les fugides, els tractats de pau, les traïcions, els espies, les execucions, i fins i tot les relacions dels fets, que escrivia un cronista de dotze anys i que malauradament sembla que s’han perdut.
“Para, para! Et sembla bé fer l’apologia dels jocs de guerra? No és molt educatiu tot això. Què en deia la pedagogia de l’època?”
Si he de dir la veritat, no tinc ni idea del que deia la pedagogia d’aquella època, ni la d’aquesta. El que sé és que aquestes preocupacions no eren a l’ambient. El joc era el joc i a ningú amb un dit de seny se li acudia confondre’l amb la realitat. I encara menys als infants.
“Però aquests jocs poden contribuir a desenvolupar actituds violentes, agresives, diuen”.
Això és una bestiesa, dic. I ho dic amb coneixement de causa. El nombrós grup d’amic que ens reuníem els estius gaudíem com a boixos jugant a guerres. I cap ni un d’aquells petits, avui ben grans, no ha desenvolupat tendències violentes o bel·licistes. Tots som perfectament pacifistes. O, si més no, pacífics. I el mateix puc dir de la generació següent, la del meu fill i nebots, amants de petis dels jocs de guerra i avui que no els esmentin el Bush. El joc és un art i els infants són els artistes més grans del món. Saben crear la ficció, saben representar-hi el seu paper com a perfectes actors i saben treure’s la màscara i deixar-la a banda quan s’ha d’interrompre la batalla perquè és l’hora del berenar. No tinc records més feliços que els d’aquells jocs infantils. L’art, amb tot el seu poderós efecte catàrtic, el creàvem i el consumíem nosaltres mateixos. Vull dir que nosaltres i només nosaltres érem els autors i els protagonistes dels nostres jocs. Podran dir el mateix els infants d’avui?
Antonio Priante Diari de Sant Cugat, 22 de febrer de 2008
