El Fidel i la Françoise

Corria l’any 1962. Jo tenia vint-i-dos anys i ella divuit. Era petita, morena, amb ulls foscos d’esguard profund i veu greu i acaronadora. Havia vingut amb els seus pares i les seves germanetes a passar uns dies a Valldoreix. Residien a l’aleshores Hotel Rusiñol. Eren francesos d’Algèria.

Recordo el pare, la seva constitució forta, el seu gest enèrgic, potser brutal. De seguida el vaig identificar: un feixista de l’OAS, l’organització terrorista que lluitava per què França no abandonés Algèria. Potser no ho era. Però, ah la Françoise! La Françoise era un encant, d’intel.ligència i de dolçor. I de esprit

Va formar part de la colla, de les reunions i de las ballades que en qualsevol moment organitzàvem. Recordo tenir-la abraçada al ritme potser de l’Aznavour, potser dels Platters, mentre parlàvem de coses molt serioses (com si no fos seriós allò que sentíem en aquell moment!). I recordo que, de sobte, li vaig sentir dir “le comunisme, c’est le pire des esclavages” (“el comunisme és el pitjor dels esclavatges”, como ja hauran entès els coneixedors d’aquella llengua antiga i quasi oblidada).

Va ser com una ofensa, gairebé com un insult. Com podia dir allò una noia com aquella? Tan maca, tan intel.ligent. Tan francesa! I ràpidament vaig reparar el meu desencís amb el raonament correcte. Aquesta noia –em vaig dir- no expressa un concepte objectiu. Les seves paraules són mera ideologia, és a dir, idees de la classe dominant, fruit de la mateixa alienació burgesa, conseqüència de les relacions de producció del sistema capitalista: ara per ara, no pot pensar d’altra manera.

I em vaig quedar tan ample. I vam continuar abraçats (ballant, és clar), mentre mentalment comptava, tot melancòlic, els pocs dies que restaven. I el dia va arribar. I ella se’n va anar. I jo em vaig quedar amb el cor trencat i amb el cap ple d’aquelles paraules del Gilbert Bécaud que sens dubte també havíem ballat: Et maintenant, que vais-je faire?… maintenant, que tu es partie?  

Anys després, recordant aquella frase de la Françoise, que m’havia esfereït al bell mig del romàntic escenari, no vaig tenir més remei que donar-li la raó, si més no, pensant en la versió estalinista i fins i tot leninista de l’assumpte. I ara, aquests dies, tot llegint la premsa, m’han vingut al cap unes altres paraules de la Françoise, potser dites en aquell mateix moment, potser en un altre. Malauradament, aquestes no les recordo en la seva versió original, però venien a dir el següent: “Això del Fidel Castro és una pallasada. No durarà ni un any.”

Us he dit que corria l’any 1962? Bé, no sempre l’encertava, la Françoise.

       Diari de Sant Cugat, 28 març 2008       

Anuncios

Deja un comentario

Archivado bajo Diari Sant Cugat

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s