Tempus edax rerum

No és veritat que “cualquiera tiempo pasado fue mejor”. La veritat és que en qualsevol temps passat érem més joves. I la joventut té el valor afegit de l’esperança, és a dir, la idea que hi ha temps per davant, la il·lusió que tot es solucionarà i s’arribarà a una situació feliç. La vellesa no té aquest tresor (aquest miratge), per a ella l’esperança és cada cop més insignificant, fins que arriba a no ser res. El temps va devorant les coses, convertint-les en passades (fantasmes que vagaregen per la ment), i alhora va reduint el futur.

He pensat en tot això tan poc engrescador, contemplant, des de cert punt de Valldoreix, el paisatge que s’obra cap el nord. A l’esquerra, Montserrat; enfront, Sant Llorenç de Munt; a la dreta, un seguit d’aquells simpàtics turons, tres dels quals fan una serra (“com el Vallès no hi ha res”). A llarga distància, tot igual.

El que ha canviat és el territori que es desplega des del punt d’observació fins a aquell últim decorat muntanyenc. On són els bosquets, els rierols, les vinyes, els camps de blat, les cases de pagès? On és tot allò? El temps s’ho ha empassat. És veritat que, al seu lloc, ara hi ha autopistes, hospitals, centres comercials, urbanitzacions, tanatoris, fàbriques, bancs, empreses d’assegurances, hípiques, benzineres, universitats, supermercats, gardens, col·legis, discoteques… Però jo, amb la nostàlgia que correspon a la meva edat, preferia tot allò que ja no hi és.

I a més, tot això, vull dir, el que ara hi és, també s’ho empassarà el temps, si no en cinc dècades, en cinc segles, tant hi fa. És el que vol dir la frase llatina que encapçala l’article. És d’Ovidi, un escriptor romà que primer s’ho va passar molt bé i que després li van anar tan mal dades que esdevingué un poeta trist i melancòlic. Però les seves reflexions sobre les vivències i els sentiments humans són ben encertades.

Sí, el temps ho devora tot. Que cadascú que hagi arribat a certa edat faci inventari de totes les coses, des de les essencials fins a les decoratives, que van omplir la seva vida. I dirà amb l’Ovidi: tempus edax rerum. I potser afegirà: mehercule, quam magnum ventrem! (redéu, quin estómac!)

                                                                                                                                                                        Diari de Sant Cugat, 29 agost 2008

Anuncios

3 comentarios

Archivado bajo Diari Sant Cugat

3 Respuestas a “Tempus edax rerum

  1. Com gairebé totes les coses, la perspectiva amb què observem el temps es subjectiva i per això, relativa. En el meu cas, el passat sempre serà millor que el futur, perquè el futur que jo somiava ja no té cap possibilitat d’esser. Es pot estar atrapat en un temps, en una vida que no voldries viure: sens futur apetible, però també vas perdent els records del passat que no voldria perdre.
    No voldria que les meves paraules es malinterpretassin: la meva és una història que no li desitjo a ningú, ni a les persones que detesto, que n’hi han, unes quantes.
    Podem mirar la Terra i adonar-nos que arribarà el dia que no hi haurà espai per a tot ni per a tots. No hi esserem aquí, però a qui li importa això?

    Salutacions des de Canberra

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s