¿Quién es la gente? / Qui és la gent ?

La peor soledad que hay es el darse cuenta de que la gente es idiota.

Hace unos días me encontré con esta frase, atribuida a un escritor español de los buenos. Con un pasado falangista, es cierto, pero ya superado y olvidado. O casi. Porque todavía en sus últimos años, mostraba algún que otro ramalazo. Por ejemplo, a propósito del asunto de los documentos catalanes guardados en Salamanca, afirmó que ahí se habían de quedar “por derecho de conquista”.

Pero yo no quería hablar de ese señor en concreto, sino de la manía, el tic, de tantos señores como ése de considerarse náufragos solitarios en un mar infinito de estupidez. Ese mar consiste en la gente, por supuesto. Pero, ¿quién es la gente? ¿qué es la gente?

Iba a divagar un poco sobre el tema cuando he recordado que hace unos años ya lo hice para el Diari de Sant Cugat. Así que me limito a reproducir aquí el artículo. Y quizá algún día lo rehaga o amplíe (es muy cortito) en castellano. Porque está en catalán. Los que lean esta lengua que lo disfruten; los que no, que n’aprenguin, como dicen en mi pueblo.

                                                          LA GENT 

Qui és la gent? On és la gent? Com és la gent? Fa temps que em faig aquestes preguntes. I és que sento parlar molt de la gent. Però, pel que sento, no aconsegueixo fer-me una idea de quin tipus de cosa és. Els seus trets essencials semblen més aviat negatius. “La gent és informal”, “la gent no sap el que vol”, aquestes són dues de les afirmacions que més sovint he sentit dir de la gent.

De vegades sembla que amb aquesta paraula s’al·ludeix a la majoria d’una població determinada, no a tota, com quan es diu “a Sant Cugat la gent no és participativa”. Altres cops és evident la intenció de no excloure ningú, com quan es diu “la gent és desagraïda”. En tot cas, queda clar que la gent és una mena de massa estúpida que ens envolta i que mai no estarà a la alçada de la no-gent. Malgrat que algun eixelebrat pugui dir coses com ara “la gent és estupenda”, no el creieu, sempre hi ha un radical disposat a aixafar una bona teoria.

La veritat és que la gent és mal educada, la gent és mesquina, la gent és xafardera, la gent és barroera, la gent és dolenta. En resum, que està molt clar quina cosa és la gent. La dificultat rau en saber qui és la gent, qui en forma part.

Després de rumiar-hi molt he arribat a la conclusió que per a esbrinar-ho s’ha de fer el següent. Un mateix s’ha de dir: sóc jo informal? sóc desagraït? o mesquí?, o barroer?, o dolent? Oi que no? Doncs bé: la gent són els altres. Ben fàcil.

(Diari de Sant Cugat, 22 de gener de 2010)